Per a alguns, la paraula Independència provoca esgarrifança. Per a altres, es tracta de l'expressió d'un sentiment, d'un anhel, d'un legítim desig. Qui té l'autoritat moral de demonitzar un sentiment? La Diada de Catalunya, aquest 11 de setembre, venia calenta. Mai com ara (que jo recordi en els últims anys), s'havia detectat un auge tan important de les ànsies independentistes a Catalunya. Estem parlant de mestresses de casa, electricistes, conductors d'autobús, de gent comuna amb prous dits de front. Ja no parlem de radicals o d'extremistes (que hi ha i per a tot arreu). S'equivocaran els que ridiculitzin, menyspreïn o estigmatitzin els independentistes, des de la visió monolítica i intocable de l'Estat espanyol. Els Estats, com la vida, estan en constant transformació, s'adapten, responen i reaccionen a les circumstàncies, les crisis, les faltes d'expectatives, els desequilibris… A tot. Tot afecta.
Una societat la formen TOTS i s'ha d'escoltar i respectar a tots. S'ha de dialogar, escoltar, pactar, ser més llestos que els problemes, avançar-se a ells i RESPECTAR. Si no s'actua així, no tenim res. Bé, sí: tenim un munt de gent distanciada de forma abismal, separada com continents, reprimida i intolerant. S'haurien de transformar les amenaces en oportunitats per al diàleg, per sumar més que per distanciar-nos. Jo no tinc una idea clara sobre la independència de Catalunya. No m'agraden les fronteres. Això no treu que respecti a tot el món i a les seves idees i exigeixo que sigui mutu. Si jo fos president d'Espanya, em prendria el tema molt seriosament (de fet seria la meva feina) i no tiraria d'arguments metafísics en una època cruament pragmàtica i amb milers de catalans al carrer. Gent que no vol enfrontar-se a ningú, segons han dit. Només volen reafirmar-se en la seva identitat. I això és tan íntim i personal com els somnis.